login
Inicia sessió

register
Registra't

Quan podré somriure?

Addicta al ball.

Ballar. Ballar és, per molts, una afició, un joc..... Per a mi, un estil de vida. Ballo a totes hores sense importar el que em diguin.. visc la vida ballant.

M'és igual si plou, si fa sol, si neva o si ens estem morint de calor. Ballo.

Ballo ballet des de els 4 anys i segueixo ballant-lo amb la mateixa intensitat. Hi han cops que no puc més i ploro del dolor que em causa als peus, i d'altres que tinc ganes de seguir encara que s'hagi acabat la classe.

És una de les causes per les que encara segueixo aquí.

Si no ballés, sentiria un buit inmens, més gran del que ja sento ara. Necessito obrir-me a la gent, i que el públic em vegi ballar i actuar, i que em vegi moure'm dalt de l'escenari com si fos casa meva.

Perquè necessito que em feu cas, que no senti que parlo amb les parets.. Necessito un somriure real. I aquest l'aconsegueixo fent el que m'agrada. I ningú m'ho treurà per molt dolor, patiment i esforç que em costi.

El ballet és la meva forma de pensar. No la teva.

Comentaris (3)21-02-2013 20:38:15

I si....?

I si em torna a passar? Aquella barreja de llagrims causants de la por, inseguretat...

I si mai més podré tornar-lo a veure, amb les seves inmenses forçes de viure la vida malgrat els seus problemes...

I si un dia decideixo que tot s'ha acabat, per sempre? Hi haurà algú que em trobi a faltar?

I si mai més podré tornar a ser feliç?

I si la gent pensa que estic grassa, podré tornar a ser prima un altre cop? Què en pensarà de mi la gent, quan passo la porta per anar a classe? Es notarà que m'aguanto les llàgrimes durant el dia?

No sé el motiu, però ploro molt. Moltíssim.

Comentaris (1)16-02-2013 22:17:28

Tornar a començar.

Sento que torno a recaure.

M'he tornat a despertar amb tot el llit ple de klinex, em miro al mirall i penso: " que hi faig aqui? "

I, sense voler, torno a la rutina de sempre. Plorar i plorar de nit, i de dia mostrar-me com algú més: una persona feliç, sense problemes i disfrutant de la seva vida.

Tinc por. Por d'alçar el vol i quedar-me altre cop encallada en aquell bosc fosc del que es diu depressió.

Però de tot això, ningú més ho sap. Estic deprimida. Somric perqué no pensin que estic malament. I seguré així.

Comentaris (1)10-02-2013 17:48:15